Els seus pares l'havien batejat amb el nom de Joaquim, però des de ben petit tothom el cridava Quim. Ara, que s'havia fet gran, semblava que "Joaquim" anava més acord amb el seu aspecte que Quim, així que quan algú li preguntava el seu nom ell responia orgullós: "Quan era jove em deien Quim, ara em pots dir Joaquim". La gent, davant d'aquesta resposta tan insòlita se'l mirava divertida, alguns pensaven que es tractava d'un vell mig boig, altres que li agradava molt fer broma... sigui com sigui, molt poques persones eren les que se'l prenien seriosament.

En Quim treballava des de ben jove com a conductor del Metro de Barcelona, i quan algú li demanava a que es dedicava es limitava a dir que conduïa histories, vides senceres, que en la mes profunda foscor feia llum per a la resta de persones. Ningú l'acabava d'entendre tampoc en aquest cas, "tot això fa un simple conductor de Metro?", s'atrevien a replicar els menys reservats amb desdeny. Però ell, que mai s'havia deixat arronsar per res ni per ningú, unflava el pit i deia amb el cap ben alt "doncs sí, tot això fem! Tot això i molt més". Llavors se li despertava la memòria i milers d'imatges apareixien en la seva ment, se li dibuixava aquell dia en què, gràcies a ell, la Laura va arribar a temps a l'estació per acomiadar-se del seu pare, que es veia obligat a marxar a l'estranger; aquell altre en què el Miquel havia decidit agenollar-se davant la que mes tard seria la seva esposa, enmig del vagó, concretament en el vagó número 5 del seu tren subterrani. Recordava aquestes històries i moltes altres, en recordava dates concretes, noms i, fins i tot en alguns casos, hores exactes; les recordava perquè el feien sentir viu, el feien sentir útil.
De què el Quim havia estat un noi peculiar no en cabia cap dubte, de què el Joaquim sempre era feliç, tampoc. 

Fins i tot en la més absurda de les dedicacions hi ha una part bonica que mai s'hauria de deixar de veure.

Texto: Alba Moreno